Na Laura...

 

Na Laura tot just dedica un instant a admirar les estries de llum que dibuixa l'aigua de la riba que li cobreix els peus. Després, amb la mirada desenfocada, mareja un gargot de dubtes al cap.

Camina insegura cap endins; l'aigua està temperada. Dubta, s'hi submergeix. Una massa de blau desconegut li inunda les lentilles. Avança enmig d'un cosmos líquid... Darrere seu, “un caminito de estrellas multicolor”... Na Laura canta en veu baixa.

Respira. Està seca. Ja no hi ha aigua, sinó un bosc vertical; té por, té curiositat, molta curiositat.

Travessa una passarel·la de magnòlies que suren sobre una vall indefinida. Hi ha un mirall, hi ha flors, hi ha pol·len; esternuda.

Passeja. Al fons, un núvol prova de desequilibrar el paisatge. Es descomposen els colors del terra. Na Laura està enfadada. Indignada. Les sabates se li han tacat de colors. No pensa en res més.

Aparta unes fulles de color taronja i una falda de llum turquesa. Descobreix una extensió de blanc amb esgarrapades blanques. És un paisatge profund i espès... Quasi el pot acariciar amb els dits.

Està cansada. S'asseu. Contempla la boira. Recorda Sideral, sona Sideral i tremola un núvol horitzontal de color gris elèctric que es vessa sobre una rosella que no és una rosella.

De l'original en castellà de Tlaloc Alda, escrit a Barcelona el juny del 2006 per a Espais-contenidors